Avaluació del telemonitoratge domiciliari mitjançant sistemes tecnològics específics de seguiment en pacients adults en fase postaguda després d'un atac isquèmic transitori, ictus isquèmic o hemorràgic

L’ictus és un problema de salut pública important a causa de la seva alta incidència, mortalitat i discapacitat associada. A Espanya, s’estima que entre 110.000 i 120.000 persones pateixen un ictus cada any i aproximadament un 13% mor. A més, dues de cada tres persones que sobreviuen a un ictus pateixen algun tipus de seqüeles, que sovint són incapacitants. Aquesta afecció és la principal causa de discapacitat adquirida en adults, la segona causa de demència i una de les principals causes de mort, especialment en dones. Un ictus pot ser isquèmic, causat per l’obstrucció d’un vas sanguini, o hemorràgic, causat per la ruptura d’un vas sanguini que provoca una hemorràgia intracerebral, subaracnoidal o intraventricular.

Un atac isquèmic transitori (AIT), per la seva banda, es caracteritza per símptomes neurològics transitoris. L’etiologia de l’ictus és multifactorial, amb factors de risc com la hipertensió, la diabetis, la dislipidèmia, la fibril·lació auricular, el tabaquisme i un estil de vida sedentari. El tractament inicial inclou el diagnòstic precoç, les teràpies de reperfusió (teràpia trombolítica intravenosa i tractament endovascular) i l’ingrés a unitats d’ictus, seguit de rehabilitació i prevenció secundària. Un dels principals reptes en la prevenció secundària de l’ictus és el control dels factors de risc i l’adherència als tractaments prescrits després de l’alta hospitalària. En aquest context, la promoció d’estils de vida saludables i l’adherència al tractament farmacològic amb l’objectiu de prevenir recurrències són objectius prioritaris establerts a l’Estratègia per a l’Ictus del Sistema Nacional de Salut.

El telemonitoratge domiciliari està emergint com una alternativa prometedora per millorar el seguiment clínic en la fase postaguda. Es defineix com l’ús de tecnologies digitals que permeten l’adquisició, transmissió i anàlisi remota de dades clíniques i fisiològiques, facilitant la presa de decisions i la intervenció precoç dels professionals sanitaris. El seu potencial rau a optimitzar el control dels factors de risc, millorar l’adherència al tractament, reduir els desplaçaments i promoure la coordinació entre nivells assistencials. A més, pot ajudar a reduir les readmissions evitables i els costos sanitaris. No obstant això, hi ha riscos i limitacions associats, com ara l’absència d’un marc regulador específic, la necessitat de la marca CE, problemes d’interoperabilitat, llacunes en l’alfabetització digital i preocupacions pel que fa a la privadesa i la seguretat de les dades.

L’objectiu general d’aquest informe és avaluar l’evidència disponible sobre la seguretat (clínica i tècnica), l’eficàcia i l’efectivitat, l’eficiència, així com els aspectes tècnics, organitzatius, humans i socioculturals de sistemes tecnològics específics per al telemonitoratge i el seguiment domiciliari de pacients adults (≥18 anys) en la fase postaguda després d’un AIT o un ictus que sobreviuen a l’ingrés hospitalari. Aquest objectiu general es desglossa en els objectius específics següents:

1. Realitzar una revisió sistemàtica de l’evidència científica disponible sobre la seguretat (clínica i tècnica), l’eficàcia i l’eficàcia d’aquestes eines de telemonitoratge; 
2. Realitzar una revisió sistemàtica de l’evidència científica disponible sobre l’eficiència d’aquests sistemes tecnològics; 
3. Realitzar una revisió narrativa dels aspectes tècnics de les tecnologies avaluades; 
4. Realitzar una revisió general dels aspectes organitzatius, humans i socioculturals específics d’aquestes eines.

L’evidència disponible sobre els sistemes de tecnologia de telemetria per a pacients adults en la fase postaguda d’un AIT o un ictus són escasses, heterogènies i tenen un alt risc de biaix, la qual cosa limita la certesa de les conclusions. No es van identificar problemes de seguretat significatius, tot i que la informació és insuficient per definir un perfil de risc clar. Els resultats suggereixen possibles beneficis clínics i una eficàcia cost-benefici potencial d’aquests sistemes de telemetria en contextos específics, però amb una aplicabilitat limitada a l’SNS. La manca de proves sobre els aspectes organitzatius i la informació limitada sobre els aspectes humans i socioculturals reforcen la necessitat d’estudis més sòlids abans d’una implementació generalitzada.